QUÈ SE N’HA FET D’AQUELLA PANA?

I qui diu pana, diu dels jerseis de llana de coll alt d’en Marcelino Camacho. Tot plegat, metàfores per visualitzar la gran pregunta: què se n’ha fet d’aquells sindicats que no tan sols foren capdavanters de la lluita obrera, sinó que també foren punta de llança de la lluita antifranquista? Què se n’ha fet d’aquells sindicats que omplien esglésies i sacristes amb assemblees i reunions i feien vessar els carrers de manifestants actius i combatius? Què se n’ha fet d’aquells sindicats que eren forts i gaudien del suport dels treballadors?

Em venen al cap aquestes preguntes arran d’una altra de les píndoles de l’Alfons Duran-Pich, en la que afirma que “les estructures dels sindicats acceptats pel Sistema, seguiran vivint còmodament dels pressupostos generals de l'Estat i es manifestaran sorollosament el primer de maig, com marca el protocol”.

M’agradaria pensar que aquest cop l’amic Alfons s’equivoca, perquè sóc dels que creuen que uns sindicats forts, lliures i independents, són imprescindibles per a qualsevol societat que vulgui gaudir d’una bona salut democràtica. Però, si les coses no canvien molt, penso que amb aquesta afirmació, lamentablement, també tindrà raó.

Aquells sindicats dels quals parlava al principi, fa molt que van deixar d’existir i, un cop engolits pel sistema, van començar a actuar com ho fan tots els agents que en formen part: muntant estructures sobredimensionades, que no els eren necessàries, i que els van obligar, per mantenir-les, a renunciar a tot allò que els era més propi i identificatiu, i ha haver d’apel·lar constantment a tots els mantres de qui ha de justificar-se davant dels seus afiliats, que cada vegada són menys, perquè la majoria dels treballadors només els veuen com una organització més, al servei del sistema.

I quan parlo d’afiliats, ho faig amb les màximes reserves, atès que, junt amb el tema del finançament, s’han convertit en les dues zones fosques a les quals el desconeixement (voluntàriament induït tant pels mateixos actors com per l’administració), ha contribuït a crear interpretacions no necessàriament ajustades a la realitat.

Intentar saber amb certesa el nombre d’afiliats de cada sindicat és embolicar-se en un inversemblant ventall de xifres molt difícil d’escatir. Tant que crec que, a hores d’ara, ningú pot afirmar amb exactitud quants afiliats té cadascun. Tot i això, la darrera xifra estadística “presumptament” oficial que va donar el govern espanyol corresponent a l’any 2019 indicava que el percentatge d’afiliació sindical a Espanya era d’un ínfim 13,9%, molt per sota d’Itàlia que tenia el 36,1%, el Regne Unit amb el 23% o els EE.UU. amb el 24%. Realment doncs, i encara a despit que puguin estar inflades, són xifres d’afiliació molt baixes, sobretot comparades en les que tenien anys enrere.

Tanmateix, però, tan difícil com saber el nombre d’afiliats, és conèixer d’on procedeixen els seus ingressos. Les pròpies fonts sindicals (dels dos sindicats majoritaris) afirmen que el 70% procedeixen de les quotes dels seus afiliats, el 18% dels pressupostos generals de l’estat i el 12% dels serveis jurídics.

Però no sembla gens clar. Primer perquè fent números entre el nombre d’afiliats que diuen tenir i la quota que paguen (fins i tot fent la mitjana de les diferents quotes existents en funció de la situació de cada treballador), no s’avenen gaire en relació amb els pressupostos que remenen. I en segon lloc perquè, pel que fa als ingressos aliens, reben importants quantitats que “oficialment” no surten dels pressupostos generals de l’estat sinó de partides dels diferents ministeris, que es vesteixen de finalistes o directes, tot i que moltes vegades no ho són, i que els reporten una bona picossada, com per exemple el que cobren del Ministeri de Treball pel concepte d’inversió nova i reposició del patrimoni sindical acumulat, el que els paga el SEPE per finançar a la Fundació Estatal per a la Formació i l'Ocupació, els que els assigna com a programes de foment d'ocupació, els percentatges que retenen de les retribucions que cobren els quadres que tenen col·locats als consells assessors o a les comissions executives d’entitats, organismes, caixes, etc. Fins i tot, s’ha de considerar el cost dels alliberats, que normalment va a càrrec de les empreses.  I tot això, al marge del garbuix, difícil d’esclarir, que suposa l’ingrés pels delegats sindicals (36 euros per cada delegat) que es cobren íntegrament, tot i que algunes estimacions asseguren que gairebé el 40% d’aquests delegats probablement no existeixen, atès que van ser elegits en empreses que al llarg dels quatre anys de mandat han tancat o han reduït plantilles, però ningú els ha donat de baixa. Sigui com sigui, el que és evident és que la gran quantitat de recursos que reben per aquests tipus de subvencions, directes, indirectes o camuflades, sempre ha estat objecte de controvèrsia, fet al qual contribueix l'escassa fiscalització que tenen, que no recau en el Tribunal de Comptes, sinó que correspon bàsicament a òrgans o comissions de control econòmic creades expressament per a això.

Tot aquest obscurantisme numèric i aquesta submissió al sistema és el que ha comportat, com no pot ser d’altra manera, la pèrdua de popularitat que els sindicats han patit en els últims anys. Hi ha molts que pensen que potser si les subvencions desapareguessin i els sindicats es financessin exclusivament de les aportacions dels seus afiliats, el panorama canviaria, perquè, diuen, no té gaire sentit creure’s que algú pot mossegar la mà que li dona menjar. D’altres, més cauts, no creuen que les subvencions als sindicats corrompin el concepte original d'aquestes organitzacions, atès que consideren que tenen el mateix dret a rebran que d’altres agents econòmics i socials, però, malgrat això, sí que troben a faltar més transparència en els seus números. I aquí és on rau l’autentica clau de volta, perquè cada dia costa més fer actes de fe quan manca la transparència.

Ramon Font

www.ramonfont.cat

(Publicat a El 9 NOU de 25-06-2021)