INTEL·LECTUALS DE TRINXERA

Fa uns dies l’amic Alfons Duran-Pich, desgranava, com a simples enunciats    - o flaixos provocatius per despertar la nostra avorrida candidesa, com en diu   ell - tota una sèrie de reflexions respecte al futur pròxim, què em van cridar l’atenció tant per la senzillesa del plantejament, la qual cosa les dota d’una impactant càrrega emotiva, com per com de punyent esdevé cadascuna d’elles quan les analitzes amb més profunditat. No cal dir que la majoria les comparteixo íntegrament i que per això, comptant amb l’anuència de l’autor, n’he volgut desgranar i desenvolupar algunes, des del meu propi i personal criteri.

D’entre elles, la primera que he triat és la que textualment diu:

Els intel·lectuals, que han fet de la reflexió la matèria primera de la seva professió, continuaran propers als pessebres del poder i defensaran l'indefensable, davant la mirada atònita dels seus fidels seguidors.

Per bé que el text està plantejat en futur, no cal esperar que arribi l’endemà per poder constatar-ne la certesa, perquè, en aquesta qüestió concreta, el futur ja fa molt que ha arribat. És el que observem que passa cada dia i, sobretot, en moments d’especial complexitat com els que hem viscut darrerament, tant amb la pandèmia com amb l’afer de les eleccions catalanes i la formació de govern, per posar només dos exemples recents. Tot i que a hores d’ara que ja les he vist de tots colors a la vida, hauria d’estar curat d’espants, particularment haig de confessar que encara em quedo manta vegades astorat - atònit, com diu en Durán-Pich – escoltant les tertúlies de les ràdios i televisions o llegint els articles d’opinió dels diaris. Fa feredat escoltar o llegir com tota aquesta gernació de suposats intel·lectuals, són capaços de defensar una cosa i la contraria, amb tanta contundència i sense cap mena de rubor, segons com bufi el vent del pessebre al qual pasturen. I no només això, són capaços d’opinar i pontificar de tot, fins dels temes més complexos, sense que la majoria de cops, no només no en sàpiguen prou de l’assumpte de què parlen, sinó que no en tinguin gaire més idea que la poden haver recollit llegint a corre-cuita quatre titulars mal buscats, quan els han advertit de què es parlaria a la tertúlia. I això encara si el recurs per treure les idees no és Twitter, que molts en són addictes, segurament perquè és fàcil de llegir i et permet formar-te una opinió sense haver d’esforçar gaire. Que l’opinió sigui o no correcta, és secundari, només importa com l’exposes.

I això que els detallo no és cap frivolitat. Ho tinc ben confirmat per un amic que es va dedicar a aquesta feina, desprès d’ostentar un alt càrrec en un dels governs de la Generalitat. Durant força anys és va fer un fart de voltar per les tertúlies de diverses emissores de ràdios i televisions del país i d’escriure articles als diaris. Ell em va explicar com funciona aquest negoci. Es tracte de trobar els padrins, em deia, que t’introdueixin al circuit – en el seu cas va ser un partit polític, of course – i un cop dins, has de donar joc. I per fer-ho, cal xerrar i xerrar, opinar i opinar, sense que importi gaire ni el fet que tinguis o no coneixements del tema, ni la certesa o veracitat de les teves afirmacions. Tot plegat, només has de defensar amb vehemència el que t’indiquin els amos del pessebre. És l’únic que importa. I així, et guanyes la vida, concloïa, fent de bufó, però sabent que gairebé ningú et tindrà per tal, ans el contrari: la majoria de gent et respectarà com si fossis un dels savis de la tribu.

A propòsit del que veiem cada dia, ningú no pot dubtar de les seves afirmacions. Val a dir però, en descàrrec seu, que un dia els escrúpols van poder més i va abandonar tot aquest món. Des de llavors s’ha dedicat a escriure ficció, que tampoc no s’allunya gaire de la que feia abans. No es guanya tan bé la vida, però dorm més tranquil.

Malauradament no n’hi ha gaires com el meu amic, ho sigui que haurem de continuar sentint les mateixes veus i llegint les mateixes firmes i, sovint, haurem de continuar posant-nos les mans al cap, quan advertim que, sense enrojolar-se gens ni mica, els intel·lectuals de trinxera avui defensen blanc amb la mateixa intensitat i fermesa que ahir defensaven negre. I, als que encara ens costa fer-ho, ens passarà fins el dia que decidim desconnectar, com ja han fet molts, de tant opinador pseudo-intel·lectual, que més enllà de fer-nos ballar el cap, ens aporta poca cosa de bo. Mentre això no arribi, però, haurem de procurar que l’Alfons Duran-Pich no tingui raó en una altra de les seves píndoles, aquella en la que afirma que el "pensament crític" (el poc que ha existit) anirà a la baixa. No només no es conrearà, sinó que s’aniquilarà a poc que reneixi. Si en aquest extrem també té raó, i ens acaben ensulsiant les poques idees pròpies que ens queden, certament estarem perduts. Com a societat, tornarem al pa i circ romà - "panem et circenses" - i la major part de la ciutadania s’alimentarà, en la versió actual, de pizzes i futbol i series per televisió.

Ramon Font

(Publicat a El 9 NOU de 28-05-2021)