Malgrat que estic jubilat, com a la immensa majoria de la gent la pandèmia m’ha canviat molts hàbits, entre ells el d’anar al despatx, en el meu rol de sènior, amb l’assiduïtat que ho feia abans. Però fa uns dies, quan hi vaig tornar a fer cap, després de molt temps de no fer-ho i de comunicar-me només per mitjans telemàtics, em vaig adonar de com han canviat les coses. En certes activitats professionals que s’ho poden permetre, hi ha una nova manera de fer i una paraula, el teletreball, que ha anat guanyant terreny progressivament, fins a convertir-se no només en un mot habitual, sinó fins i tot en la paraula de moda, en el tema recurrent per excel·lència dins del món laboral, en el senyal dels nous temps.

Trepitjar de nou el despatx i veure els companys que feia temps que no visitava, em va produir una sensació molt rara, no tant pels que faltaven i no vaig poder veure físicament, perquè estaven treballant des de casa, sinó perquè en les primeres mirades que ens vam creuar amb els presents vaig notar com una mena d’enyorança. Com si fes anys que no ens haguéssim vist o com si veure’ns presencialment com ho fèiem abans, fos quelcom estrany. I els comentaris que ens vam creuar respecte al fet, em van confirmar que la meva sensació primerenca, que d’entrada m’havia semblat trivial, era ben generalitzada. Les noves rutines laborals han creat un nou univers d’atípiques relacions, que no gosaria dir que són ni millors ni pitjors que les anteriors, però si què són diferents.

Llavors, en mig del desconcert mental que em va produir la insòlita percepció, vaig pensar que tot plegat deu ser degut a tots els canvis que arrossega la suposada modernitat, aquesta nova modernitat a la qual estem arribant, encara que sigui de manera forçada, i que ens obliga a aprendre a assimilar les novetats amb presses, per fer que deixin de ser sorpreses, com més aviat millor. Una nova modernitat que ens compel·leix a acostumar-nos als nous hàbits al més aviat possible, per tal que aconseguim convertir-los ràpidament, en les mateixes costums quotidianes que, encara que ens semblin distintes, de ben segur que amb el temps, seguiran sent igual de rutinàries.

La pandèmia ens ha fet entrar en una nova dimensió, però molt em temo que, sense que ens n’adonem, el futur que ens proposa serà igual de monòton, insuls i avorrit com el de sempre. I és que el poder sempre guanya, no en tingueu cap dubte. 

(Publicat al SOM Granollers de 06-05-2021)