L’amic Alfons Duran-Pich -a qui vam poder escoltar en un dels Debats del Casino, abans que la Covid-19 els escombrés, com tantes altres coses - es formula una sèrie de preguntes en un article, molt recomanable, del passat dia 5 d’enguany. Es titula “NULLA ETHICA SINE AESTHETICA”) i el podeu trobarr a www.alfdurancorner.com . De totes les preguntes que desgrana n’hi ha una que m’ha interessat especialment.

     És quan es pregunta per què "el govern més progressista de la història" no ens informa quins són els seus plans quan acabi la cobertura dels ERTO. Em sembla una pregunta molt interessant atès que, ara com ara, poca gent se la formula amb prou solvència i seriositat. I no ho fa  perquè per una part, a l’inconscient de la població rau la convicció que quan arribi el moment els tornaran a prorrogar, com ha passat tres vegades abans, i per l’altra perquè entre la gent hi ha tant cansament per haver de pensar en la subsistència del dia a dia, que pensar en el futur és una tasca que se’ls escapa.

     No obstant, això no hauria d’exonerar que el govern, com és la seva obligació, ho tingués perfectament estudiat i planificat, i ens ho expliqués. Però des del meu criteri i enfront del que es veu i s’escolta, el més calent és a l’aigüera. Crec que ni saben que faran, ni tenen cap pla per aplicar. I la prova d’això són les recents declaracions de la ministra de treball, la senyora Yolanda Diaz, en les que afirmava que "Al nostre país estem vivint una crisi sense precedents (qualsevol diria que als altres països regna la normalitat) i és cert que les previsions que teníem s'estan allargant i s'està retardant tot molt més del previst” i que atès que el turisme és “una mica més del 12% del PIB del país i està patint moltíssim, igual que sectors com els transports, la cultura o l'oci,  seria bo obrir una reflexió per veure com es pot ajudar”. A buenas hores mangas verdes, que diuen en castellà. Si a aquestes altures encara no s’han plantejat com poden començar a ajudar, anem malament.

     Atenent doncs a aquesta improvisació constant i a tota aquesta manca de rigor i criteri polític, si no es produeix una altra pròrroga, que és el més probable, perquè qui dia passa any empeny, es veuran abocats a haver de dir les coses pel seu nom i reconèixer que la xifra d’aturats ha sobrepassat els cinc milions de treballadors. Perquè lamentablement aquesta és la realitat, que ja era d’esperar, fins i tot abans de la pandèmia, per tal com anava el país, quan autors com el professor Niño Becerra, per posar només un exemple, explicaven que tindríem un atur estructural permanent d’entre quatre i cinc milions de treballadors. Sembla que el moment ja ha arribat, crec que fins i tot abans del que ell pensava. I crec també que potser inclús va fer curt en la predicció de la xifra.

     Perquè sembla evident que, al punt que hem arribat, molts sectors empresarials i molts negocis estan en una situació tan agonitzant que difícilment podran mantenir el nivell d'ocupació que tenien abans de l'emergència sanitària i per tant, sense el coixí dels ERTO, hauran de tancar o en el millor dels casos s’hauran de reorganitzar. I reorganitzar, més enllà de ser un eufemisme, el que realment significa és acomiadar, car la situació s'ha tornat tan insostenible per a molts negocis que han hagut de suportar moltes dificultats i no han gaudit pràcticament de cap ajuda, que ja no poden més. Hi ha un esgotament físic, econòmic i financer  que els fa tan complicat mantenir el negoci, que no podran fer-ho durant gaire temps més. I endemés, per acabar-ho d’embolicar, hi ha el tema dels ICO, que suposadament un dia o altre també s’hauran de tornar, encara que només sigui en la quantitat no avalada. Tot plegat complica tant la troca que crec que ben aviat, tan bon punt s’aixequin totes les moratòries, tornarem a tenir una allau de procediments de concursos de creditors que col·lapsarà, de nou, els jutjats mercantils.

      I tot això sense tenir en compte la fugida i el tancament de grans empreses industrials (les del sector de l’automoció i tota la indústria auxiliar que arrossega, només són la punta de l’iceberg) que s’anirà produint sense solució de continuïtat, a conseqüència de l’erràtica política practicada, fonamentada només en la mà d’obra barata, el producte manufacturat i les subvencions institucionals, i que arrossegarà xifres d’atur encara més elevades, de treballadors no qualificats.

    Les empreses, de fa temps, estan esperant una decisió que els permeti sobreviure i per això moltes aguanten fins i tot més del que poden. No volen que els seus negocis desapareguin, però tampoc poden mantenir massa més aquesta incertesa que fa tant de temps que dura. El govern hauria de prendre mesures directes i ho hauria de fer amb caràcter urgent, però, des del meu criteri, actualment, lluny d’afrontar seriosament la situació per cercar una sortida valida i consistent que eviti que tot se’n vagi en orris, l'únic que s’està fent, crec que només per interessos estadístics, és augmentar l'agonia de moltes activitats fins, com a mínim, al mes de maig. Lamentablement, però, arribada aquesta data, si no hi ha una nova pròrroga, els ERTO es transformaran en ERO i, a partir d’allà, quan les xifres reals de l’atur espantin, ja veurem que passarà.

P.S. Com sol passar habitualment quan escrius articles d’actualitat que no es publiquen fins al cap d’uns dies, sempre hi ha alguna qüestió nova que cal aclarir. En aquest cas es tracte de la notícia apareguda després d’haver clos l’article, respecte als acords del consell de ministres del passat dia 12 on es va decidir que una part dels 11.000 milions anunciats a bombo i platerets pel president Sánchez aniran a pimes i autònoms, en transferències directes. Si es fa (cosa que no sempre passa, encara que es digui solemnement i es publiqui al BOE), sembla que el govern espanyol s’haurà adonat que amb les ajudes atorgades fins ara, via crèdits ICO, ERTO o moratòria d’alguns lloguers, no n’hi havia prou i, finalment (ja era hora!), s’haurà decidit a l’atorgament d’ajudes directes, encara que siguin del tot insuficients.

Tanmateix, també es parla que properament hi haurà dues decisions més en forma de pròrrogues de moratòries: una sobre el retorn dels crèdits ICO, i l’altra sobre presentació de concursos de creditors que, presumiblement, s’allargarà fins al 31 de desembre. Aquestes dues notícies, encara que semblin bones, no ho són tant, especialment la darrera, atès que quan s’obri la veda dels concursos, moltes de les empreses que s’hi haurien d’haver acollit i no ho podran fer, ja no existiran i la gran pregunta aleshores serà, que passarà amb els seus administradors?

Ramon Font

www.ramonfont.cat   

 (Publicat al 9 Nou de 19.03.2021)