El títol (adaptat i traduït) l’he manllevat d’un poema d’en Gabriel Celaya. Però m’ha semblat adient per parlar d’una qüestió que em sembla de molta actualitat. Vivim uns moments, accelerats per la pandèmia, en els que la humanitat experimenta profundes transformacions de tipus qualitatiu, entorn de conceptes tan importants com la transformació de les històriques relacions asimètriques de poder construïdes durant l’era industrial o la transformació d’un sistema d’idees i de tècniques, útils fins fa poc. Sóc dels que estic convençut que els temps que ens ha tocat viure són els d’un canvi d’època històrica (no confondre amb una època de canvi), perquè s’estan transformant de manera qualitativa i simultània les relacions de producció, les relacions de poder, la cultura, l’oci i, fins i tot, les mateixes relacions interpersonals. I com sempre que això ha succeït des que el món és món, la perplexitat i la desorientació és el que predomina. No sé el que ens espera ni el que vindrà, ni sé quants anys caldran per arribar a una nova època o per acabar amb tot el que estem vivint, però n’estic ben segur que d’aquí a un temps, res serà igual. Probablement passarem de la societat que avui coneixem a una altra del tot diferent, com diferent han estat la societat de l’antiga Grècia, la societat medieval o a la societat industrial. I aquests canvis no es faran sense resistències ni conflictes més o menys punyents. Per això és important que siguem capaços de reconèixer-ho i ens preparem per poder-nos-hi enfrontar. I per fer-ho no hi ha res més important que anar desenvolupant, ni que sigui de mica en mica, la capacitat de pensar que cada cop sembla que tenim més oblidada. Cadascú de nosaltres ha de tornar a aprendre a pensar i a decidir per si mateix, rebatent el fet més fàcil de que siguin els altres els que pensin i prenguin les decisions. Perquè abdicar de fer-ho ens fa menys humans i més imperfectes. Si seguim negant-nos-hi, el canvi ens agafarà desprevinguts i quedarem a mercè dels pocs que siguin capaços de pensar i decidir, i la història revela que el poder real  només està a l’abast dels qui generen i utilitzen el coneixement.

Per això, tot i ser-ne totalment llec, reivindico la filosofia, sovint menystinguda, i que gairebé semblava oblidada fins que el televisiu Merlí la va revitalitzar. La filosofia (més que la filosofia, aprendre a filosofar, com deia Kant) importa perquè ensenya a pensar i ensenya a fer-ho reposadament, la qual cosa és de la màxima importància en uns temps en el que els fets sembla que volen anar més de pressa que pensar-los, i on la ”infoxicació” (terme encunyat pel pensador Alfons Cornella i que fa referència al sobre excés d’informació que provoca una caiguda del coneixement i l’atenció) és el que predomina. La filosofia ajuda al desenvolupament del pensament crític i a la narració de les accions i les idees pròpies i ens ajuda a convertir-nos en una societat menys ignorant i més preparada per a entendre els complexos reptes del món que se’ns acosta. Perquè en definitiva, com deia Descartes, viure sense filosofar és tenir els ulls tancats sense intentar obrir-los mai; i això ni ens convé ni ens interessa.

Necessitem la filosofia. Però necessitem, cada cop més, no una filosofia anquilosada, sinó que, com defensava el professor Manuel Cruz abans de dedicar-se a fer de polític, necessitem una filosofia que es preocupi pels problemes de la vida quotidiana, una filosofia disposada a ser radical i a anar a l'arrel de les creences per a qüestionar-les i capgirar-les. Necessitem una filosofia viva, que serveixi als ciutadans per pensar sobre els problemes presents i repensar el futur i que serveixi per poder entendre els fenòmens de la vida social i donar-los respostes. Una filosofia que propicií un diàleg honest i la cerca de la veritat que, en definitiva, són els ingredients que han de permetre desenvolupar aquesta mirada única, critica i analítica, que ens aporta la metodologia, per a comprendre els problemes del nostre temps o per a crear-ne de nous. La filosofia (o filosofar, com deia abans) ben entesa i ben apressa, significa l'amor a la saviesa, al coneixement; significa aprendre a fer silenci interior per pensar i cercar arguments davant de tot allò que ens és ofert, per tal de poder escollir allò que més ens convé; significa retrobar les capacitats humanes, com a éssers lliures i independents; significa poder decidir per nosaltres mateixos.

Reivindiquem, doncs, la capacitat 'subversiva' de la filosofia, perquè com deia Albert Camus l’autèntica revolució és el pensament lliure.

P.S. El meu reconeixement al professor Mariano Fernández que incansablement, al llarg dels anys, ha fet possible que molts conciutadans ens interessem per la filosofia.

(Publicat al diari SOM el 22.10.2020)