I mentre la miri, que recordi que els deutes sempre es paguen. Per més que algú tingui la temptació de pensar que el deute públic extern dels països no s’haurà de pagar, perquè tot són crèdits digitals entre estats que mai es materialitzaran, la realitat és que no és així. Els deutes d’una manera o altra sempre s’acaben pagant, i els deutes institucionals sempre els acaben pagant els mateixos.
A finals de juliol en Fernando Ònega escrivia un article d’opinió a La Vanguardia en què, entre altres qüestions, es preguntava respecta de què sabem del programa de reconstrucció econòmica d'Espanya, del que pensa fer el Govern, de com invertirà els teòrics 140.000 milions del mannà europeu, quina serà l'agenda de reformes que es presentarà a Brussel·les per disposar d'aquests diners, i quins seran els canvis, condicions, ajustos i altres mesures que ens imposarà la Unió Europea. I acabava dient que qui no sigui membre del Govern o no tingui una informació super-privilegiada, també, com ell, ho ignorarà gairebé tot.
Són les maneres de fer d’aquest país. Ens venen el titular dels 140.000 milions, amb el que enlluernen a la ciutadania, però ens amaguen la veritat del que comportarà obtenir-los i, fins i tot, com, quan i en quins trams arribaran els diners que arribin, que molt probablement no seran tots els promesos.
Però si tenim en compte l’endeutament al qual ha arribat el país a conseqüència de l’absurd desori i malbaratament que es va fer amb els diners que van arribar dels generosos fons de cohesió europeus dels anys vuitanta i noranta, les posteriors compres massives de bons i deute publica, o les ajudes extraordinàries arran de l’anterior crisi financera del 2008, no és difícil esbrinar com serà el futur immediat. Aquelles ingents quantitats de diners que en lloc d’invertir-les a satisfer les necessitats estructurals que incentivessin la productivitat, en reindustrialitzar el país, en fer-lo modern, competitiu i tecnològicament avançat, es van repartir a mans plenes entre els amiguets del règim perquè poguessin mantenir els seus bancs, perquè construïssin línies de trens d’alta velocitat, la majoria d’elles del tot innecessàries (per cert, recentment l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal –Airef- acaba de clavar un cop dur a la planificació ferroviària espanyola posant en dubte la rendibilitat de la majoria de les línies d'alta velocitat i desaconsellant gastar els 73.000 milions que encara manquen, per fer les connexions pendents), aeroports que s’han hagut de tancar perquè no hi aterra cap avió, autovies i autopistes per on no circulen cotxes i que s’han de rescatar amb més diners públics perquè els amiguets privats no hi perdin ni un ral, mega espais culturals en llocs on la cultura hi és absent, i un llarg i inacabable etcètera, han portat a un endeutament del país que és la causa directa del que vindrà. I esbrinar el que vindrà, com he dit abans, és ben senzill. Només fan falta dues hores. El temps que és triga a veure la darrera pel·lícula del sempre lúcid i didàctic Costa-Gavras “Adults in the Room” (estranyament traduïda aquí per “Comportarse como adultos”). Qui tingui interès en conèixer que passarà amb Espanya, en el futur proper, que es miri la pel·lícula i ràpidament ho entendrà tot. Només cal canviar Grècia per Espanya, i en Varoufakis i en Tsipras pels seus homòlegs espanyols. Tota la resta es perfectament vigent i aplicable. Sense trampes ni secrets. Tot al descobert. I perfectament clar i entenedor. Tant com per dir que no trigarem massa a saber pronunciar en un perfecte alemany “das ist Deutschland”.
I, tot i que ara no es parlarà de la "troika" ni dels homes de negre, tot i que dificilment es pronunciarà la paraula rescat, hi haurà una intervenció del país en tota regla.Qui vegi la pel·licula ho entendrà. I mentre la miri, que recordi que els deutes sempre es paguen. Per més que algú tingui la temptació de pensar que el deute públic extern dels paisos no s'haurà de pagar, perquè tot són credits digitals entre estats que mai es materialitzen, la realitat no és així. Els deutes, d'una manera o altra, sempre s'acaben pagant. I els deutes institucionals sempre els acaben pagant els mateixos.
Però particularment penso que tant se val. Millor que sigui així i que acabem d’una vegada per totes amb tanta disbauxa i tant despropòsit. Aquest sistema de “risc moral” amb el que sistemàticament s’ha anat funcionant des dels llocs públics, no pot conduir a res de bo. I a les proves em remeto. Temo que, desgraciadament, els nostres polítics, assessors i tècnics, encara hi seguiran funcionant durant un quant temps, sobretot en el repartiment d’aquelles partides pressupostàries més quotidianes, en institucions sense control europeu i en llocs tan peculiars com, per exemple, els clubs de futbol (algú creu que la super-inflació que s’ha produït en el preu dels traspassos de jugadors es produiria si els presidents de clubs treballessin amb els seus diners?). Però, afortunadament, el gruix important dels diners, tindran prou control extern, encara que només sigui perquè els creditors voldran assegurar-se, en primer termini, la devolució dels interessos del deute i després el màxim retorn possible del capital.
El “risc moral” al que em refereixo, amb el que sistemàticament s’ha treballat en aquests país, i que s’ha imbricat tant a la nostra cultura que ja és del tot indissociable de l’actuació de qualsevol càrrec que remena diners públics, és el “risc moral” entès a la manera com ho va fer Edmund Burke, abans que Adam Smith l’encunyés com a concepte econòmic. És el que ve determinat pel fet d'actuar sense responsabilitat quan es prenen decisions que no afecten a qui les pren, fet que comporta que es tingui poca cura en encertar o no les decisions, perquè les conseqüències negatives d’aquestes decisions repercutiran sobre un tercer i mai sobre qui les ha pres. És a dir, importa poc que la decisió sigui o no encertada; si ho és, elogis, i si no ho és, no passa res, ningú li demanarà que reti comptes. Es allò que en termes col·loquials es parla habitualment de gestionar la cosa publica com es gestiona l’economia d’una família. Però lamentablement per més que se’n parli, sembla que ningú dels interessats, per més que escolti, ho sent. Certament no hi ha pitjor sord que qui no vol sentir-hi. I així ens ha anat i així ens va.
P.S. Mentre estava fent aquest article s’ha produït la reunió del president espanyol amb els presidents de les comunitats autònomes a San Millán de la Cogolla, on han anat a vendre la pell de l’os abans de caçar-lo. Han anat a repartir-se uns diners que no tenen i que veure’m si algun dia aconsegueixen tenir-los, posant, tots ells, cara de nou-rics disposats a administrar la riquesa quan en realitat l’únic que podran administrar és una “nova pobresa”. Sembla que no n’aprenen.
Ramon Font