Diu el filòsof Jose Antonio Marina que en moments d’amenaça la gent es torna solidària, però que aquests sentiments duren poc i, aquesta vegada, ni serà diferent, ni el que estem vivint deixarà cap petjada profunda. El també filòsof Daniel Innerarity, sosté que es fa difícil poder assegurar que aquells canvis que tothom espera per desprès de la pandèmia de la Covid-19, i que haurien de ser bons per la humanitat, s’acabin produint. L’escriptor Eduardo Mendoza, afirma que això que passa ara, només és un assaig general del que vindrà en el futur, sense que ningú se’n vulgui adonar. El sociòleg Nicholas Wright, creu que la corrent de solidaritat que enguany s’està produint, s’acabarà un cop hagi passat l’alerta sanitària i ens haguem d’enfrontar a la crisi econòmica, que serà quan es produirà un replegament social, identitari i egoista. L’economista Miren Etxezarreta, manifesta que el que l’únic que pot passar és que la societat canviï a pitjor, perquè la pandèmia està servint perquè ens tornem més individualistes, atès que hem d’estar tancats a casa, el veí és gairebé un enemic que ens pot encomanar, treballem sols i les reivindicacions socials han desaparegut. I, finalment el periodista Xavier Xirgu expressa, al meu entendre, la frase definitiva, quan diu que, després del coronavirus, vindrà el virus de l’oblit.

Són només unes quantes opinions, de les moltes “gens políticament correctes”, que comencen a córrer aquests dies, i que tenen poc a veure amb totes aquelles teories “bonistes”, tant en boga, que ens volen fer creure que, a partir d’ara, la humanitat canviarà, perquè, davant de tanta distòpia i desprès d’haver passat tanta por, tants dubtes, tanta incertesa i tanta inseguretat, haurà aconseguit fer una reflexió profunda sobre la seva vulnerabilitat, la seva fragilitat i que, quan tot això passi, tots serem millors, perquè haurem aprés a treure tot el més bo de nosaltres mateixos, per posar-lo al servei dels demés. Haurem aprés a cultivar la solidaritat, la cooperació, l’altruisme, la generositat, l’empatia i la comprensió. Que, en definitiva, amb aquesta apagada de l’interruptor que hem hagut de fer, quan el tornem a encendre, haurem trobat la manera de canviar l’escenari en el que representem la nostra obra, que no és altra que la nostra vida, i la funció serà més escaient.

Particularment, no comparteixo aquesta manera de pensar i crec que això només respon a una il·lusió que, lamentablement, mai veurà la llum de la  realitat. Quan tot hagi passat, tots tornarem a ser iguals, com històricament sempre ha succeït i, com bé diu en Xirgu, un cop més, ens veurem envaïts pel virus de l’oblit. I tornarem a ser individualistes, egoistes, egocèntrics, consumistes, insensibles al món que ens envolta, amb la mateixa desmesurada ambició material de sempre, que ens allunya de l’ordre natural. Tornarem a mirar-nos sense veure’ns, i a sentir-nos sense escoltar-nos. Tornarem a ser sers alienats, inconscients i resignats. I, sobretot, seguirem estant poc educats en el pensament crític i, per tant, seguirem obeint fil per randa allò que ens diguin.

Hom s’acostuma a tot, fins a les coses més inversemblants. Si fa un temps ens haguessin dit que viuríem setmanes confinats dins casa, hauríem cregut que era una ficció, de tan impossible com ho hauríem considerat. No només pel fet de que passes, sinó, bàsicament, perquè hauríem cregut que era impossible que ho poguéssim aguantar. Però ha passat, i ha passat de sobte i sense que ningú prèviament s’hagués pogut preparar. I tots ho hem assumit i acceptat sense excessius escarafalls, ni sense qüestionar-nos gaires coses. Ni tan sols hem estat capaços de qüestionar-nos el mar de desinformació amb el que ens han envaït, el que demostra, fefaentment, que els homes som resilients i adaptatius. Hi ho som per unes coses i per les altres. Per tant, ho serem també pel que ens imposin que hem de fer i hem de ser, l’endemà. Amb la tecnologia, ens han configurat la nostra ment per a canvis tan ràpids, que, inconscientment, assimilem en un breu espai de temps, qualsevol realitat, sense ni tan sols qüestionar-la.

Quan arribi demà, efectivament hauran canviat moltes coses. Tantes que ni ens ho imaginem, atès que quan tot hagi passat, res tornarà a allò que avui entenem com a normalitat. Tot haurà canviat tant que les persones, la societat i el món en general, seran del tot diferents. I tot i que probablement imperarà un nou ordre mundial, que d’això és del que sembla que va la cosa, el més segur és que el domini del món, que avui ja està repartit en poques mans, i que conforma aquesta màquina que ningú sap del cert qui la dirigeix, i ni tan sols si la dirigeix algú, com deia Robert Fisk, haurà quedat encara més concentrat. I aquestes poques grans corporacions, que són les que ja ho controlen tot, ho seguiran controlant encara de manera més absoluta, amb l’inqüestionable suport i recolzament de tots aquells que practiquen el pensament i el comportament ortodox. Gent de ment tancada que no poden veure més enllà de les seves pròpies creences; fanàtics, capaços, fins i tot, de mentir pel grup, pel partit o pel govern; dels qui formen els poders fàctics de sempre, siguin de l’ordre que siguin; dels narcisistes perillosos, i dels perversos de manuals. I dels partits polítics, cada cop més ancorats vers un autoritarisme que nosaltres els hi estem permetent, amb l’excusa de la por i a causa de l’instint conservador que tots tenim quan veiem que van mal dades, i que van camí de convertir-se en governs postdemocràtics, en un regim policíac-digital, com el descrit per Byung-Chul Han.

Perquè al final, totes les preguntes que ara ens fem, quan tot hagi passat, s’esvairan, i ningú es recordarà que l’important és esbrinar els motius profunds del que haurà passat. Perquè és evident que, tot i acceptant que la pandèmia és real, la reacció té una component clarament instrumentada, i l’important seria saber perquè ens han mentit, perquè ens han manipulat. Però no ho farem i, quan tot hagi passat, seguirem vivint sotmesos i subordinats al capital, a aquest economicisme financer que ens impulsa a créixer, cada cop, més i més ràpid. La pandèmia, un dia o altre passarà, però nosaltres continuarem vivint en un món totalment fora del nostre control, dominat per unes grans forces que, actuant des de la més absoluta impunitat, són capaces de qualsevol cosa. Fins i tot de traficar amb la vida i la mort de les persones. I callarem, seguirem callant.

Lamentablement, ens han educat per no posar mai en dubte el que ens diuen les entitats, tan públiques com privades, que ens controlen. I acceptem, inconscientment, que ho facin sense que, ni tan sols, ens hagin de donar explicacions, ni nosaltres gosem demanar-les-hi. Hem perdut la llibertat de poder preguntar, perquè, en el fons, no volem problemes. Ens hem tornat extraordinàriament prudents, i hem convertit el món en una mena de bassa d’oli pels qui el dominen. I, tinc la sensació que això, de moment, no canviarà. Ni amb pandèmia, ni sense. I més si tenim en compte que, al final, la Covid-19, l’únic que haurà fet és avançar les coses que molts ja pensàvem que és produirien d’aquí uns anys

Malgrat tot el panorama descrit, deixeu-me, però, que acabi amb un bri d’esperança. La que dona el creure que, siguin com siguin les coses, mai hem de perdre la fe ni en nosaltres, ni en els qui ens han de succeir, i que hem de continuar lluitant per ser honestos i honrats. I per intentar ensenyar a les properes generacions que, tot i que nosaltres no n’hàgim sabut, ells ho poden canviar tot. Ells poden impulsar una nova humanitat que mereixi realment aquest qualificatiu. Però cal cultura, educació, exercici responsable, humanisme, valentia i pensament crític. Ensenyem-los-ho.

PS. El que dic a l’article són, evidentment, generalitzacions. Per tant, no vull oblidar-me de tota la molta gent que pensa i actua de manera diferent. Honor i gloria a ells, perquè són els qui mantenen viva la dignitat de la raça humana.

(Publicat al 9 NOU el 08.05.2020)