Articles d'opinió
En uns moments en que, quan tots crèiem saber on érem, en qüestió d'uns dies, tot ha canviat d'una manera radical i profunda. En qüestió d’instants, una sèrie de coses que conformen el nostre dia a dia, que ens han acompanyat durant tota la nostra vida, han desaparegut, com per art d'encanteri. Hi ha hagut un canvi important en el nostre entorn i en la percepció que en tenim i hem hagut de fer coses que mai havíem pensat que hauríem de fer. Per això, val la pena que ens aturem un moment i que, ara que ens hem adonat que no som en terra ferma, sinó en un vaixell a la deriva, reflexionem sobre el demà.

 

En un dels seus escrits des de la presó, Antonio Gramsci deia que “El vell món és mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”.

I ara sembla que som en una d’aquestes situacions de clarobscur, però un dia o altre (esperem que sigui aviat) tot aquest malson del coronavirus haurà passat. Llavors l’ara, aquest ara que sembla inacabable, de tants dies que fa que el vivim, deixarà d’existir i començarem a albirar el demà. I de ben segur que, mentre esperem que arribi aquest moment, molta gent es formula la mateixa pregunta: desprès de tot l’enrenou, de tot el terrabastall, de tot el trasbals i de tots els canvis (per no parlar de la pitjor de les afectacions, que són les vides humanes) cóm serà el demà?

A hores d’ara, crec que aquesta és la gran pregunta. En un article anterior, que titulava “Què hi ha darrera del coronavirus”, ja advertia que, segons el meu criteri, podríem estar davant d’un fet disruptiu que ho canviaria tot. Des de llavors, he anat llegint diverses opinions (la majoria poc consistents) que, si bé no totes coincideixen en quan als resultats, si que cap de les intel·lectualment importants, posa en dubte el fet que, quan arribi el demà, quan vingui el nou món, tot serà diferent.

Científics com l’Antonio Turiel (a qui lamentablement no vam poder escoltar als Debats del Casino, perquè la seva ponència és una de les que és van haver de posposar), filòsofs com en Daniel Innerarity, o historiadors com Yuval Noah Harari, per posar només tres exemples de personalitats representants de camps ben diferents,  no han dubtat a coincidir en el mateix diagnòstic: estem davant l’inici d’un món diferent. O per dir-ho amb les paraules d’Innerarity “Això no és la fi del món, però si la fi d’un món”. A aquesta conclusió, si pot arribar des de diferents punts de partida i seguint camins distints, com així ho evidencien els tres autors que abans he citat, però el punt final sempre és el mateix.

El món que ve serà diferent al que coneixem, però hi ha fortes discrepàncies en com serà aquest nou món. Tot depèn, com deia abans, del punt de partida de cadascú, de la traçabilitat del recorregut per arribar a les conclusions i dels factors utilitzats. En funció de tot això, les diferencies respecte del que vindrà poden ser, fins i tot, irreconciliables.

Per centrar-nos només en els tres pensadors que abans he citat (de la vessant política en parlarem una altre dia), com que els recorreguts que fan són ben divergents, crec que val la pena resumir les seves teories, perquè això ens pot ajudar a conformar-nos una opinió pròpia en uns moments en que, quan tots crèiem saber on érem, en qüestió d'uns dies, tot  ha canviat d'una manera radical i profunda. En qüestió d’instants, una sèrie de coses que conformen el nostre dia a dia, que ens han acompanyat durant tota la nostra vida, han desaparegut, com per art d'encanteri. Hi ha hagut un canvi important en el nostre entorn i en la percepció que en tenim i hem hagut de fer coses que mai havíem pensat que hauríem de fer. Per això, val la pena que ens aturem un moment i que, ara que ens hem adonat que no som en terra ferma, sinó en un vaixell a la deriva, reflexionem sobre el demà.

L’Antonio Turiel, elabora les seves tesi pensant no només en la crisi sanitària, sinó considerant també que hi ha una gran crisi econòmica que ja fa temps que va començar i que ara s’està aguditzant. I afirma que no són pocs els que pensen que el dany sistèmic que s'està causant enguany, i que encara s'estendrà durant diverses setmanes, és irreparable i que això, junt amb el fet que el Pick Oil ja ha arribat, que és produirà una caiguda precipitada del petroli durant el proper lustre, que el canvi climàtic (que comportarà grans onades migratòries) ja és incontrolable, que hi haurà una caiguda de la producció de moltes matèries primeres, una crisi en el comerç internacional i una disminució dràstica del sector dels transports, comportarà l'inici de la fi del capitalisme. Tot això el porta a definir un futur en el que diu que, després de la crisi del Covid, vindrà la crisi econòmica, causada per l'actual paralització de l'activitat i, després d'aquesta, vindrà una greu crisi amb el petroli, que arrossegarà altres crisis en les matèries primeres i, probablement també, generarà una nova crisi alimentària global, molt més gran que les precedents. I que quan ens haguem acostumat a aquesta "nova normalitat", ens colpejaran les diverses crisis ambientals, llargament larvades. I conclou afirmant que els nostres dirigents, incompetents per enfrontar-se, ni tant sols, a un únic esdeveniment d'alt impacte, com s’ha demostrat, seran incapaços de gestionar tota aquella successió d'esdeveniments, cadascun d’ells d'un impacte més gran que l'anterior, i començarà una era de Gran Escassetat. En conseqüència, planteja un futur dur i ple de penúries. És la visió apocalíptica de les que sempre hi ha, diran alguns. I potser tindran raó, però com que és una visió molt fonamentada i sustentada en dades i fets reals, val la pena tenir-la en compte.

Per la seva banda en Daniel Innerarity, parteix de qüestions més properes a l’individu, i si bé adverteix d’antuvi, que ja des de la crisi del 2008 estàvem avisats que aquest món que hem conegut s’acabava, considera que, malgrat això, ens trobem davant una crisi inèdita que era molt difícil d'anticipar i, a més, l’hem d’afrontar gestionada per un sistema polític infradotat de capacitat estratègica, massa competitiu, bolcat en el curt termini, oportunista i amb escassa disposició a aprendre, i creu que, des de la desconfiança en que es trobin solucions per part dels governants, el més important és que siguem capaços d’adonar-nos de la fragilitat i la vulnerabilitat, tant de l’esser humà, com de la societat. I, a partir d’aquí, vaticina un futur en el que creu que canviarà la consciencia que tenim de nosaltres mateixos, en que hi haurà una revalorització del coneixement de la ciència i les noves tecnologies, però també una més gran conscienciació de que som cos i matèria, que som vulnerables, que mai estem completament protegits i, per tant, estem més exposats a les contingències del món biològic del que ens pensem. Conseqüentment, creu que haurem de tornar a definir-nos com a subjectes que depenen els uns dels altres i que no són autosuficients, com sembla que ens havíem cregut fins ara i, per tant, haurem de procurar construir comunitats d'interpretació que aïllin els virus de la desinformació, la remor i el soroll, amb autoritats epistèmiques, i de coneixement i de formes d'intel·ligència col·lectiva, en què hi haurà d'intervenir molta gent. De totes maneres, i com a bon filòsof, també expressa les seves dubtes sobre el fet que tot això sigui possible, atès que, segons ell, com que els aprenentatges sempre són lents, és possible que, al ser la velocitat de les tecnologies i de les crisis molt més gran que la nostra capacitat de comprensió, de conceptualització i de normativització, el més probable és que es produeixi un desajust en el temps, que faci difícil poder assegurar que aquells canvis, que haurien de ser bons per la humanitat, s’acabin produint. És la visió més humanística del tema i, com totes les altres, també val la pena tenir-la en compte i analitzar-la.

En quan al que diu Harari, es centre més en les noves tecnologies, en la Intel·ligència Artificial i en tot el que se’n deriva. Analitza la situació actual en base a la dificultat d’implantar polítiques autènticament regeneradores, degut a que la manca d’unitat entre els governs ho entorpeix, com succeeix, per exemple, en l’actuació sobre el canvi climàtic, que considera fonamental pel futur que ens espera (aquí coincideix amb Turiel). També comenta que, les mesures d'emergència per afrontar la situació que estem vivint, tot i ser un element vital, poden comportar el perill d’utilitzar tecnologies immadures que siguin, fins i tot, perilloses pel bé que intenten protegir. O que es vulgui convertir en moda experimental qüestions com el fet que tots treballem des de casa i ens comuniquen només a distància cosa que, al marge de la impossibilitat de que pugui ser un fet massiu, en el fons és un intent  d’aïllament de la gent i un gran control de la població per part dels governants, que és la seva gran obsessió. I sosté que, aprofitant el que passa, diversos governs, com Xina i Israel, ja han emprat noves eines de vigilància, monitoritzant de prop els smartphones de la gent, fent ús de centenars de milions de càmeres amb reconeixement facial, i obligant a les persones a reportar la seva temperatura corporal i condició mèdica. Amb això les autoritats no només poden identificar sospitosos d'haver-se contagiat de coronavirus, sinó que també poden rastrejar els seus moviments i identificar a qualsevol amb qui van estar en contacte. Potser no hi ha res de nou en això, perquè en anys recents, tant governs com corporacions, han fet servir tecnologies encara més sofisticades per rastrejar, monitoritzar i manipular persones. Però si no som curosos, diu Harari, l'epidèmia del coronavirus pot normalitzar l'ús d'eines de vigilància massiva en països que fins ara l'han rebutjat i, pot fer que la tecnologia de la vigilància, que s'està desenvolupant a una velocitat vertiginosa, entri del tot a les nostres vides, aconseguint que totes les dades resultants atresorades i analitzades per algoritmes governamentals o corporatius, serveixin per tenir un control absolut sobre nosaltres. Això és ciència ficció? Potser no; potser és el que ens espera demà perquè, desprès del que estem vivint, pot ser que ho acceptem fàcilment, sense que ens importi gaire que pugui representar un seriós perill per a les llibertats individuals atès que, si no anem amb cura, això que teòricament pot ser bo com a mesura temporal, presa durant un estat d’emergència, pot implantar-se definitivament. Les mesures temporals tenen el desagradable hàbit de sobreviure a les emergències, amb l’excusa que sempre hi ha una nova emergència a l'aguait. És, certament, una altra visió de les coses, la que es basa en la tecnologia i en la llibertat dels drets i, per tant, en la que també cal pensar-hi.

I no voldria acabar l’article sense fer referència al que diu un amic meu, que refusa qualsevol teoria “bonista”, perquè opina que aquestes teories estan molt bé en èpoques en les que el món va a més però, ara que som a la pendent de baixada i que anem cap avall, amb una velocitat de vertigen, no hi ha res de bo a l’horitzó. Sincerament, espero que estigui equivocat.

(Publicat al 9 NOU de 09.04.2020)

Descarregar document pdf