Fa uns anys, en Raimon va escriure una cançó (preciosa, per cert) en la que, entre altres coses, deia “Als matins, a ciutat, quan l'aigua es queixa / és l'hora en què el gran buit ens omple el cap”. Recordant-la m’ha semblat una metàfora fantàstica de la sensació que he tingut aquest mati, quan m’he despertat, perquè he sigut conscient que només sens l’aigua de les aixetes veïnes, quan el silenci de la nit encara perviu en les primeres llums del dia.

Avui és dissabte i, quan m’he despertat  i m´he llevat (“Questa mattina mi sono alzato...”), ja eren quarts de nou. Més o menys, la mateixa hora que sempre ho he fet tots els dissabtes, des de fa molts anys. Però avui les coses no són com han estat els darrers dissabtes, des de fa tants anys. Avui, tant bon punt he obert els ulls, m’he vist envaït per una estranya sensació, a l’ambient. A l’aire, hi havia quelcom de diferent que, encara que d’antuvi no m’ho he sabut explicar, de seguida me’n he adonat que era.

Visc en una casa molt al centre de la ciutat, en un carrer que, des que és d’allò que ara en diuen de plataforma única i de prioritat invertida, ha deixat de ser transitat, majoritàriament, per vehicles de motor, tot i que algun encara hi circula, però que, per fruïció dels que hi vivim, s’ha convertit en molt transitat pels vianants, cosa que, sortosament, el fa molt més amable i agradable. Persones que van amunt i avall, que xerren entre elles, o que ho fan en solitari i a distància del seu interlocutor, a través de l’inseparable company en que s’ha convertit el telèfon mòbil. També hi diuen la seva, algun gos que crida o algun gat que miola i, naturalment, algunes criatures que juguen i fan gresca i que, amb la seva animada joventut, sempre ens alegren la vida als que fa temps que hem deixat enrere la joia jovenívola. Són els sons d’allò que també diu en Raimon a la mateixa cançó “d’alguna veu que sorgeix rogallosa” i que quan “arriba lentament a les orelles / el so ajuda la llum a fer-se dia”. És l’existència de l’habitual comportament social del dia a dia, de la veu col·lectiva del poble. És el batec de la vida.

Però avui estranyament no ha passat res d’això. Avui estranyament, a quarts de nou del matí, el meu carrer, la meva ciutat, era corpresa pel més absolut i dens silenci. D’un silenci gens poètic, ans al contrari, un silenci espès i angoixant. D’un silenci que encara mai havia sentit (es pot sentir el silenci?) ni experimentat. D’un silenci que, malgrat el sol que semblava que volia alegrar-nos el dia, el cert és que m’ha entristit, perquè era el símptoma evident de la incomunicació, de la por i del secret.

Llavors he sortit al balcó i he passejat la mirada amunt i avall del carrer. Després he baixat les escales fins la planta baixa, he sortit a l’eixida de casa i tampoc he sentit res. I aleshores, sobtadament, he descobert la solitud. He descobert el buit, l’absència, el dolor i la mort. He descobert la meva ciutat solitària.

Maleït coronavirus!