Articles d'opinió
Fa uns dies parlant amb un amic, ara ja jubilat, però que fins fa poc havia ocupat importants càrrecs a nivell internacional, i que encara gaudeix d’una amplia llista de rellevants contactes i relacions de tota mena i a tot el món, em deia que, des de fa un temps, lamentablement quan parlem dels polítics del nostre entorn, sovint sempre els hi acabem diagnosticant el mateix problema.

Fa uns dies parlant amb un amic, ara ja jubilat, però que fins fa poc havia ocupat importants càrrecs a nivell internacional, i que encara gaudeix d’una amplia llista de rellevants contactes i relacions de tota mena i a tot el món, em deia que, des de fa un temps, lamentablement quan parlem dels polítics del nostre entorn, sovint sempre els hi acabem diagnosticant el mateix problema. I per ell aquest problema, tot i que m’aclaria que no el volia fer extensiu a tothom, perquè  n’hi ha algun que no s’ho mereix, parteix del fet que la gent més intel·ligent ja no vol fer política dins d’uns partits que, en la majoria dels casos, estan immersos en un accelerat procés d’autodestrucció. S’han desenganyat. Passa, diu ell, que els millors se’n cansen de seguida perquè la incompetència predomina, i el “dolce far niente” és un estat avorridíssim per una persona que és consideri mínimament llesta. En canvi, em continuava explicant, com que els sous són molt bons, la política actual atrau a tot un seguit de gent que és incapaç de guanyar-se dignament la vida, fora dels partits. Llavors es fan “polítics professionals” i viuen sense deures, tan sols amb drets i, sobretot, molts d’ells, amb cotxe i xofer a la porta, amb prebendes de tot tipus i amb ínfules d’un aparent poder que no tenen o que el tenen de manera molt escassa i local. I tot això va fent perdre, de mica en mica, la qualitat de la política d’un país, mentre les ànsies de manar sense cap poder, de la majoria dels que viuen de la cosa publica, creixen de manera exponencial a com creix la desafecció de la ciutadania.

I a partir d’aquí estenia les seves reflexions vers el poder i afirmava que el poder només el te aquell al qual el poble li atorga, perquè se sent representat. Però la turbamulta que s’amaga en les llistes de partits que s’anuncien com a valedors d’una llibertat que ni tenen ni els pertany, és infinita, i no té res a veure amb la representació real dels votants. Si volem votar, em deia, els hem de votar per força, perquè cap de nosaltres no pot votar aquells que voldria, sinó a una llista on prevalen els representants de ningú, sense una mínima preparació política. La seva presencia només la decideix l’amor o el desamor dels amics de més antiguitat o més pes, dins del partit, a qui obeeixen de manera gairebé irracional, perquè en l’obediència els hi va el sou. I és evident, concloïa, que així no es pot construir un país.

I per reblar encara més les seves opinions, em deia que ens sorprendria veure com quedarien configurats els governs, només votant llistes obertes. La diferència seria immensa. Però els inútils, els que en la seva intimitat saben que no haurien d’ocupar les poltrones que ocupen (els que no ho saben, encara és pitjor, ironitzava), s’hi oposen aferrissadament i, mentre es proclamen demòcrates de tota la vida, es neguen a entendre que és imprescindible comptar amb polítics de debò, si de veritat volem avançar.

I acabava dient que els polítics no han de ser meravellosos o fantàstics, però si que han de ser adequadament intel·ligents, amb una intel·ligència que no els serveixi només per esquivar els cops de colze que es reparteixen entre ells, sinó per saber aportar solucions als problemes de la ciutadania a la que pretenen representar i, sobretot, han de ser molt conscients de la responsabilitat que suposa dirigir un poble.

Pensant-hi bé, potser si que té raó, el meu amic.