Ahir quan pensava en la meva intervenció d’avui, en el què us podria dir, tenia clar que no havia de parlar amb profunditat ni de política ni de qüestions tècniques i bàsiques del referèndum, perquè això ja ho faran els meus altres dos companys que, com a polítics o activistes polítics de primera línia, son qui més en saben. També tenia clar que se’n l’únic granollerí dels tres, potser havia de fer una intervenció més nostrada, més intimista. Llavors va ser quan em van venir el cap unes paraules del diputat Joan Coscubiela pronunciades en un d’aquells moments acalorats de les sessions del ple del nostre Parlament dels passats dies 6 i 7 d’enguany. Deia el diputat Coscubiela que “era allà perquè els seus pares li havien ensenyat a lluitar pels seus drets”. Doncs jo, com segurament la majoria de vosaltres, també soc aquí perquè a mi els meus pares també em van ensenyar a lluitar pels meus drets, cosa que he hagut de fer i he fet en moments molt complicats, fins i tot des de la clandestinitat, perquè els que ja tenim una edat, abans que lluitar per la llibertat i la independència de Catalunya vam haver de lluitar contra la dictadura i per la llibertat i la democràcia a Espanya.

Però els meus pares, als que potser alguns dels més grans que sou per aquí vau arribar a conèixer, a més d’ensenyar-me a lluitar pels drets, em vam ensenyar a lluitar també per la terra, pel país.  Mireu, tant al meu pare com a la meva mare els va tocar viure i patir aquella maleïda guerra mal anomenada civil.

La meva mare era aquí mateix on som ara, a la cua del racionament de la llet, aquell fatídic 30 de maig del 1938, quan Granollers va patir aquell salvatge bombardeig sobre la població civil, i del que, afortunadament en va sortir il·lesa, tot i que aquest indret, tan estimat pels granollerins, va quedar ple a vesar de sang i de morts. Ella sempre em deia que era viva de miracle.

El meu pare va ser al front i ho va fer, com no podia ser d’altre manera, en el bàndol dels perdedors, i l’any 1939, en la retirada de les tropes republicanes, el van fer presoner poc abans de passar la frontera amb França i, com va passar a molta altre gent, aquell empresonament li va significar després 7 llargs anys de repressió en camps de concentració i en els mal anomenats camps de treball. Però mai és va arronsar, ni va defallir, ni es va donar per vençut i va seguir lluitant, per la democràcia i per la llibertat, però també i molt fonamentalment, per Catalunya. Perquè ell, independentista de soca-rel, de pedra picada i de tradició familiar, quan tot això de l’independentisme era un concepte encara ignorat per la majoria de la població i l’11 de setembre era un dia laborable com qualsevol altre, ell cada mati de cada 11 de setembre de cada any, sense por del que li pugues passar, plegava de treballar i anava a passar-se una bona estona a la zona de la cruïlla que hi ha entre els carrers Ali Bey i Ronda Sant Pere de Barcelona, allà on tothom sap que avui hi ha l’estàtua de Rafael Casanova, però que durant els anys del franquisme no hi va ser, perquè la van retirar del seu emplaçament l’any 1939 i no va ser restituïda a aquell lloc fins l’any 1977. Però tot i no haver-hi estàtua ni gent, el meu pare cada 11 de setembre era allà per retre un homenatge que avui sembla típic i fàcil, però que llavors era prohibit. Era el seu íntim i petit homenatge a Catalunya, a aquella Catalunya que sempre va portar al cor i l’estimació per la qual em va transmetre a mi.

Per això, quan diumenge vagi a votar, perquè no dubto que votarem, encara que només dipositi una papereta a l’urna, des del més íntim del meu cor votaré tres cops. Ho faré un per mi i dues vegades més pel meu pare i la meva mare, que desgraciadament ja no podran veure ni gaudir d’un dia com aquest, un dia que van estar esperant  durant més de 70 anys, i que sens dubte, si l’haguessin pogut viure, seria el dia més feliç de la seva vida.

I votaré també, un cop més, per un altre dels meus sers estimats que tampoc ho podrà fer. Votaré pel meu net, pel Nil, que tot just demà farà un any i que avui ja és per aquí, entre nosaltres. Ell no podrà votar perquè encara no té l’edat, però jo, simbòlicament, també votaré per ell, perquè vull que pugui viure en un país més lliure i feliç i vull que, el dia de demà, pugui dir amb orgull que el seu avi també va contribuir a fer-ho possible.

Votaré per mi i votaré per ells. Votaré per totes aquelles persones que, com els meus pares, havien somiat poder viure un dia com el del proper diumenge, però que no hi han sigut a temps. Per a totes aquelles persones a les que devem el màxim de respecte i fidelitat. Perquè bona part de l’èxit que assolirem és seu i a ells els hi devem.

Honor i gloria a tots els que han ajudat i contribuït a arribar fins aquí però que, sigui per la causa que sigui, no hi han pogut ser a temps de viure-ho. Per ells i per nosaltres, diumenge votaré SI.