En una ocasió, el recentment desaparegut Eduard Punset, va dir que en l’època actual en que l’esperança de vida arriba més enllà dels vuitanta anys, té poc sentit plantejar-se si hi ha vida desprès de la mort i, afegia, que del que ens hem de preocupar és de la vida que hi ha abans de la mort, una reflexió que em ve al cap arran de determinades converses viscudes i sentides en el dol d’un company traspassat, i que foren les típiques i tòpiques, plenes de llocs comuns, que sempre es viuen i senten en aquests indrets.

Al petit país de Bhutan, ja fa més de 50 anys, es van inventar el que van denominar l’Índex Nacional de Felicitat i el van convertir en el centre de la seva política nacional. Ignoro si els resultats obtinguts han estat prou encoratjadors, tot i que, el poc seguiment que la iniciativa ha tingut a nivell mundial, fa pensar que, o bé no interessa la seva implantació, o be no val la pena. O potser les dues coses alhora. Perquè immersos en un món on la competitivitat és la divisa comú, i l’alienació dels ciutadans la màxima aspiració dels qui manen, potser aconseguir un índex elevat de felicitat no es ni prudent ni aconsellable.

Com deia al començament, tot plegat té a veure amb el fet de viure, l’única cosa que podem afirmar amb certesa, com afirmava el doctor Punset, que existeix abans de la mort. Però, lamentablement i encara que no ens ho sembli, massa sovint ens n’oblidem. Potser perquè tenim excessivament assimilat que, com que viure forma part consubstancial de la vida, ens sembla que és el mateix i per tant no l’hi hem de prestar atenció, o perquè ens han fet creure que de vides n’hi ha moltes i que cadascú, lliurament, pot triar la que vol, tot i que, la pròpia vida evidencia la incertesa d’aquesta afirmació.

Però, i al marge ja que el sol fet de néixer en un determinat context familiar, social, cultural, ens marca directament, el cert és també que viure no és el mateix que saber viure i, menys encara, ser conscients que vivim. Sovint ens movem a l’entorn d’una esbojarrada carrera  cap a la consecució d’allò que ens diuen que, imprescindiblement, hem d’aconseguir, tot i sabent que, quan ho tinguem, no ens farà ni millors ni més feliços, i ens oblidem de l’alegria de viure allò quotidià i que, és més important viure amb plenitud aquelles coses que ens van passant pel camí, que no pas arribar a llocs que, massa vegades, ni tan sols ens interessen.

Saber viure és no oblidar-nos de que el realment important son les coses més senzilles, com tenir la sort de gaudir d’una feina que t’agrada o simplement tenir feina, no tenir més preocupacions de les necessàries, tenir bona salut, aconseguir bona part dels nostres millors somnis, estar amb la gent que estimem i que ens estima, ser positius, fruir de tenir temps per fer el que volem, gaudir de la musica i del silenci, de la soledat i de l’amor, assaborir els petits moments, ser creatius, tenir una vida digne.

I amb això no estic dient que voler posseir, que sembla el signe de identitat dels nostres temps, no sigui positiu, perquè està demostrat que quan algú passa de no tenir res a tenir alguna cosa (sigui material o no), experimenta un gran increment en el seu benestar subjectiu però, el que si dic  és que, quan hom ja té bastant i encara obté molt més, no es produeix un augment significatiu del grau de felicitat. Per tant, esmerçar excessius esforços per, constantment, intentar aconseguir més, a costa de perdre’s l’essència de la bona vida, que radica en les coses més senzilles, no sembla pas que sigui un bon pla per transitar per una existència en la que només hi serem un cop. No ens oblidem de viure. És la única formula vàlida.

(Publicat a "Som Granollers" el 20.06.2019)