Articles de divulgació jurídica
El passat mes de febrer de 2013 el Tribunal Constitucional va dictar una sentència, a propòsit de l’acomiadament d’un professor de la universitat de Sevilla, que introdueix elements nous al que fins ara s’havia emprat en relació a les facultats de l’empresari de vigilància i control del lloc de treball.

 

El passat mes de febrer de 2013 el Tribunal Constitucional va dictar una sentència, a propòsit de l’acomiadament d’un professor de la universitat de Sevilla, que introdueix elements nous al que fins ara s’havia emprat en relació a les facultats de l’empresari de vigilància i control del lloc de treball. Així el TC va declarar finalment nul l’acomiadament del professor que, anteriorment tant el Jutjat Social com el Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia havien considerat procedent. Els fets deriven del incompliment reiterat, per part del professor, de la seva jornada laboral, acreditat, aquest incompliment, mitjançant la gravació efectuada per les càmeres de seguretat instal·lades a l’entrada del recinte, dues de les quals apuntaven directament al despatx del professor. En el procés judicial, com hem dit, els tribunals que van veure l’assumpte, van validar l’acomiadament en entendre la prova gràfica aportada i que acreditava els incompliments horaris del professor, com una “actuació idònia, necessària i rigorosament proporcionada i, per tant, constitucionalment irreprotxable”.

No obstant això, el Tribunal Constitucional contradiu als altres tribunals i ponderant els drets fonamentals de la “llibertat informàtica” de l’art. 18.4 de la Constitució Espanyola (desenvolupat legalment per la Llei de Protecció de Dades) i el de “llibertat d’empresa” de l’art. 38, també de la mateixa Constitució (desenvolupat per l’art. 20.3 de l’Estatut dels Treballadors com a facultat de direcció de l’empresari) afirma que com que la captació d’imatges constitueix una dada personal, la utilització d’aquestes imatges, obtingudes per càmeres de vigilància destinades al control laboral, requereix d’una informació prèvia al treballador, basada en els supòsits on podran ser utilitzades, el temps durant el qual es gravaran i la justificació objectiva del seu ús.

Amb aquesta sentència es trenca la doctrina fins aleshores establerta pel propi TC, que considerava la instal·lació de càmeres de seguretat pel control de l’activitat laboral, una competència inclosa dins les facultats de l’empresari en la direcció del centre de treball, supeditant-la únicament al respecte al dret a la intimitat (art. 18.1 de la CE), i on en casos similars al d’ara, es ponderaven les llibertats de l’empresari amb el dret a la intimitat dels treballadors, i no amb el de la protecció de dades. Aquest canvi ens deixa però, un panorama incert en quant als casos d’utilització de mesures de vigilància per al control laboral i ajuda a consolidar els criteris de valoració de l’activitat infractora basats en la necessitat d’una causa objectiva justificadora de la funció de les mesures de vigilància, la idoneïtat o adequació d’aquestes per el compliment de tal funció, la imperiosa necessitat empresarial del seu ús i la proporcionalitat de les mesures adoptades en quant als mitjans, temps i abast dels sistemes de control, fent que, tot plegat, sigui força complicat d’utilitzar per part de l’empresa.