Definir en Jaume Roures, en poques paraules, és una tasca molt difícil. Sens dubte, en el terreny professional  és un personatge complex i polièdric. Però alhora també, en les distàncies curtes, és assequible, senzill, amè i, sobretot, molt proper.

Una persona que ha fet néixer i créixer un ens com Mediapro, capdavanter en l’àmbit internacional en el món dels mitjans audiovisuals, i que a més ha posat en marxa una cadena de televisió com La Sexta o un diari com Público, ha de ser forçosament una persona poc corrent, amb relació al que estem acostumats a veure.

I si endemés d’això, està al capdavant d’un conglomerat d’empreses amb més de 7.000 treballadors, amb 53 oficines arreu del món i presencia a 35 països, i produeix pel·lícules de l’alçada de Mitjanit a París o Vicky, Cristina, Barcelona d’en Woody Allen, Un dios salvaje d’en Roman Polamski, o Los lunes al sol i El buen patron d’en Fernando León de Aranoa, entre moltes altres, i que compta al seu haver amb més de 600 premis internacionals, entre ells 2 Oscar, 3 nominacions, 2 Globus d’Or, 34 Goya o 1 Concha d’Or, és, sense cap mena de dubte, un personatge professionalment extraordinari.

Al marge d’això, però, en Jaume, com he dit al començament, també és un personatge excepcional per la seva senzillesa i bonhomia i per la seva proximitat humana. De conversa fluida i intel·ligent, compartir taula amb ell és quelcom que enriqueix i tot un luxe, perquè, no debades, no sempre es té l’oportunitat de compartir conversa i coneixements, anècdotes i experiències, amb algú que ha tingut relació personal i d’amistat amb presidents de govern d’arreu del món, amb destacats científics o amb personatges de la talla intel·lectual d’Ernest Mandel, Manolo Vazquez Montalban, Gabriel Garcia Marquez o el mateix Woody Allen.

En resum crec que la presencia entre nosaltres d’en Jaume Roures va ser un plaer pel públic assistent al Debat, que el va poder gaudir en plenitud, tot i que fos des de la distància que separa l’escenari de la platea —interessantíssim el col·loqui que es va generar al final i el fet que en Jaume no defugis cap pregunta de les que li van formular els assistents—, i molt més encara per aquells que després vam tenir l’oportunitat de compartir taula amb ell i vam poder conèixer-lo en vessants més properes i intimistes.