“no volen embolics amb aquesta merda de la correcció política”.
Després de 52 anys i 1.296 concerts, uns Rolling Stones, que ja no estan per a gaires esforços ni per a massa rebel·lies, han decidit deixar de tocar un clàssic entre els clàssics: Brown Sugar.
Keith Richards, un dels dos únics components que queden de la banda original, diu que “no volen embolics amb aquesta merda de la correcció política”.
Keith, el rebel, ara resulta que als seus 78 anys i amb una fortuna incalculable, no vol embolics. Viure per veure, que deia aquell.
La cançó, pels qui no la coneguin, la van gravar inicialment el 1969 i la van començar a comercialitzar el 1971 i, tot i que, al meu entendre, ho fa de manera maldestra i molt desmanegada, tracta sobre l'esclavitud, el sexe amb una negra, el sadomasoquisme i, en general, sobre molts dels temes que produïen les ments psicodèliques típiques de l'època. Res d’especial. L’únic que ara hi ha de diferent, és que, ells mateixos, l’han vetat “per si de cas”. Tot i que no és la primera vegada que ho fan, això d’auto imposar-se la censura. Anteriorment ja ho van fer quan li van canviar el títol original. Es deia Black Pussy (vagina negra). Aleshores, a aquells rebels de pa sucat amb oli, creats per l’establishment, ja els devia semblar que era políticament poc correcte.
Però, evidentment, el que ha passat ara és molt pitjor. Perquè, malauradament, el nou puritanisme contemporani que ens ha tocat viure, és encara més avorrit que el tradicional, en el qual, almenys, tot es feia per por a alguna cosa transcendent. Ara tot es fa per por que un imbècil et digui a Twitter que això que dius és ofensiu cap a algú o cap alguna cosa. Millor témer a Déu que témer a una manada de gent obtusa, que tenen molt temps lliure i massa complexos.
I és que, avui dia, als nous guardians de la moral ja no els cal repartir hòsties. Simplement t'expliquen el que has de fer, pel teu bé, i si no combregues amb la seva “llibertat”, viuràs en el caos i en la desesperació. Viuràs una vida impossible, una vida turmentada i allunyada de la pau i la serenitat que la majoria desitgem. La seva, es una llibertat per collons. Res més a dir.
Tot i això, però, potser els Rolling (els Stones, segons el meu amic Jordi, que opina que són la millor banda de Rhythm and Blues de la història) tampoc van ser mai el que vam pensar que eren, quan a molts, els van despertar el cuquet de creure en “la simpatia pel diable”. Potser, al capdavall, sempre només han estat una gran operació de màrqueting ben travada, una gran multinacional amb un producte que fa patxoca. I, si és així, que és el que sembla amb aquesta auto censura que s’han imposat ara, això sí que és ser el diable.
La rebel·lia és fer en cada moment el que s’ha de fer i, sobretot, no vendre’s a cap preu, encara que creguis que has negociat bé.
Però tinc la sensació que la rebel·lia del rock no ha anat mai per aquí. Al meu entendre, ha estat com la rebel·lia del nadó que fa ganyotes davant d'una cullera de farinetes, però que, finalment, sempre se l’acaba menjant. Només que, en aquest cas, no parlem de cullerades de farinetes. Parlem de culleres plenes de fems. Perquè com deien a la sèrie de principis de segle, The Wire (traduïda aquí com “Bajo escucha”, i que, malgrat la seva gran qualitat, no va tenir gaire èxit), la política consisteix a menjar, una vegada i una altra, ingents quilos de merda, en flamants tasses de fina porcellana. I això que deien del món de la política, crec que també és perfectament aplicable a l’univers del rock.
Ara, la tassa de porcellana que està de moda és la de la correcció política i la de no ofendre ningú. I tots semblem destinats a menjar-hi. Fins i tot, els Rolling Stones.
Ramon Font Terrades
(Publicat a el 9 Nou de 22-10-20121)