Articles d'opinió
09/07/2021
l’administració pública està tan sobredimensionada i té tant desgavell, que s’ha acabat convertint en un ingovernable monstre de set caps, en un confús regne de taifes o, com diu algú, en una casa de barrets sense mestressa.

 CITA PRÈVIA

Temps enrere, l’amic Josep Redorta em va dir, a tall de broma, que si fos jove i volgués muntar un grup de música li posaria el nom de Cita Prèvia, així tindria feta la promoció i la publicitat de manera gratuïta.

Certament, l’expressió cita prèvia, des que va començar la pandèmia, s’ha convertit en una de les que ha fet més fortuna. Primer, per obligació, es va utilitzar tant al sector privat com al públic i, amb el pas del temps, ha anat desapareixent del sector privat, però s’ha mantingut gairebé inalterable al públic. I coneixent com funciona aquest sector, em sembla que s’hi quedarà definitivament, malgrat els problemes i trasbalsos que comporta a la majoria de ciutadans als quals, teòricament, els empleats públics han de servir.

Explico això com a exemple d’una de les més qüestionables realitats d’aquest país, la que conformen el gruix dels qui anomenem com a empleats públics, de qui l’Alfons Duran-Pich diu, en una altra de les seves píndoles d’anàlisi del futur, que “continuaran administrant recursos que no han generat en la confiança que ningú els demanarà explicacions pels errors d’assignació i gestió comesos”.

Els empleats públics, entenent per tals aquells que ocupen càrrecs a qualsevol de les múltiples administracions públiques que tenim (encara que sembli increïble, a tot l’estat hi ha 18.850 administracions públiques, és a dir, aproximadament una administració publica per cada 2.500 ciutadans), amb independència que siguin funcionaris de carrera, interins, càrrecs de confiança, personal laboral o qualsevulla de les diferents denominacions sota les quals s’emparen, segons les xifres oficials de l’EPA sumaven, al tercer trimestre de 2020, la impressionant xifra de 3.337.100 persones (avui probablement ja deuen ser més), el que representa un percentatge del 17,4% del total de la població activa. Aquest percentatge en el conjunt de la U.E. només és superat per Grècia que, atès com li han anat les coses, no sembla pas que sigui un bon exemple a seguir, i és molt lluny del de països modèlics, quant a funcionament i productivitat, com Alemanya que té un escàs 11%.

Endemés, tot aquest enorme contingent d’empleats públics, malgrat que no produeixen absolutament res, gaudeixen de moltes més prebendes que els treballadors del sector privat, que són els productius, la qual cosa s’ha evidenciat d’una manera notable durant la pandèmia. Els funcionaris es regeixen pel Estatuto Básico del Empleado Público, molt més tuïtiu en la seva protecció, el que fa que, contràriament al que passa cada dia al sector privat, es faci molt difícil, per no dir impossible, trobar cap funcionari que perdi el seu lloc de feina. Nogensmenys curiós també és observar com, mentre al sector privat els ERTO han sigut constants durant aquest darrer, al sector públic no se n’ha produït cap. I això encara, sense tenir en compte que ni la càrrega d’exigència a la feina entre els empleats d’un sector i l’altre, ni la predisposició activa al lloc de treball (on existeix una gran lassitud en els empleats públics pel que fa als controls horaris, jornades, llicencies, beneficis laborals, etc.) no resisteixen cap comparació. Per això deia al principi que mentre al sector privat ja ha desaparegut la “cita prèvia” al sector públic hi ha arribat per quedar-se, perquè, evidentment, resulta molt més còmode i relaxat treballar (és a dir, atendre als ciutadans) d’aquesta manera.

Tanmateix, però, en això, com en tot a la vida, no es pot generalitzar. Per ser just haig de dir que entre aquest conglomerat de persones no incloc professionals com poden ser els sanitaris, els mestres o els bombers, per posar només tres exemples dels diversos que hi ha, sobre els qui no plana cap ombra de dubte respecte de la seva dedicació, professionalitat i honorabilitat. Ni tampoc sobre les honroses excepcions que conformen les persones ben capacitades, que han passat i superat estrictes proves i que, dia rere dia, acrediten que funcionen bé. Però al marge d’aquests, trobem massa funcionari de cafè que ha entrat per la porta del darrere, contractats laborals a dit que després són funcionaris si es mantenen fidels al cacic de torn (especialment en algunes Comunitats molt concretes), col·locats dels partits o sindicats, o empleats d'empreses públiques creades per esquivar lleis fiscals i penals, entre moltes altres variants. I, malauradament, aquests són els que, majoritàriament, administren i decideixen sobre una gran quantitat de recursos i diners que no són seus i que, manta vegades, ho fan de manera excessivament frívola i/o sense la necessària preparació competencial, sense que, presumiblement, els importi gens la qualitat de les seves decisions o la diligencia en la seva feina, com ho poden acreditar, a tall d’exemple, molts dels soferts treballadors afectats pels ERTO als qui els hi ha costat déu i ajuda cobrar les prestacions, que normalment els han arribat tard i malament.

Però, a aquests servidors públics, encara que treballin poc i de forma maldestra, ningú els demanarà comptes, perquè al final, en aquest país, l’administració pública està tan sobredimensionada i té tant desgavell, que s’ha acabat convertint en un ingovernable monstre de set caps, en un confús regne de taifes o, com diu algú, en una casa de barrets sense mestressa. I el que és més greu, sense que ningú tingui interès ni ganes de posar-hi una mica d’ordre.

Ramon Font

www.ramonfont.cat

(Publicat a EL NOU 9 de 16-07-2021)

Descarregar document pdf