Articles d'opinió
Durant els darrers mesos hi ha hagut força situacions de gent que s’ha vist obligada a treballar des de casa, sense cap de les condicions mínimes perquè la seva tasca es pugui considerar com a teletreball

A conseqüència de la pandèmia de la Covid-19, ha pres força al nostre país una paraula que, fins no fa gaire, era molt desconeguda: el teletreball. De sobte, sembla que hàgim descobert l’existència d’una nova manera de treballar que, un cop s’hagi generalitzat, serà la solució a tots els problemes de la nostra malmesa economia. O, almenys, és el que sembla deduir-se de la propaganda oficial amb què diàriament ens bombardegen i del ressò repetitiu que s’escolta arran de carrer. No voldria tirar aigua al vi, però crec que la realitat és molt diferent. Per això, em sembla que val la pena que intentem analitzar les qüestions cabdals que configuren aquesta forma de treball.

1.- En primer lloc, el teletreball encara que sembli un descobriment recent, fa molts anys que és entre nosaltres. No només es contempla i s’intenta regular, encara que com a opció voluntària i de manera excepcional, a la “Ley 3/2012, de 6 de julio, de medidas urgentes para la reforma del mercado laboral”, que va modificar l’article 13 de l’Estatut dels Treballadors, sinó que, des de molt abans, ve regulat específicament a “l'Acord Marc Europeu sobre teletreball del 2002” signat per la Confederació Europea de Sindicats (CES), la Unió de Confederacions de la Indústria i d’Empresaris d’Europa (UNICE), la Unió Europea de l’Artesanat i de la Petita i Mitjana Empresa (UEAPME) i el Centre Europeu de l’Empresa Pública (CEEP). Per tant, pel cap baix, ja fa 18 anys que es parla, es legisla i es teletreballa. I en tot aquest temps, fins on ha arribat la seva pràctica? Les estadístiques fiables (no us deixeu enganyar per les de l’INE que parlen que a Espanya el 2019 van teletreballar un 8,3% de la població laboral ocupada, perquè són xifres magnificades en les quals s’hi comptabilitzen, sense cap mena de distinció, tots els treballadors que ocasionalment ho han fet algun cop, encara que només sigui durant unes hores) diuen que la mitjana de treballadors que han fet teletreball de manera habitual a la Unió Europea (com a mínim la meitat de les seves jornades laborals) és del 5,3% i a Espanya del 4,8%. Si aquestes xifres les posem en comparació amb les que expressen que el percentatge total de treballadors que teòricament podrien fer teletreball arriba fins un 22,3%, veurem que en aquests divuit anys no s’ha avançat pas gaire, tot i que també és cert que, segons l’Eurostat, en els darrers deu anys és quan més s’ha avançat, concretament 10 punts percentuals (pp) de mitjana, encara que ho ha fet de manera molt desigual. A Holanda i Finlàndia, que encapçalen el llistat, han arribat a assolir un 14,1% de teletreball; en canvi a Espanya només s’ha avançat uns paupèrrims 1,7 pp, situant-se en el ja esmentat 4,8%.

2.- En segon lloc, hi ha una altra qüestió que també cal analitzar. Això que molts treballadors s’han vist obligats a fer, intentant treballar des de casa, és teletreball? La resposta no és senzilla, perquè les situacions personals i laborals de cadascú són molt diverses, però amb caràcter general podríem afirmar que és més treball a distància que no pas teletreball, atès que s’ha produït de manera improvisada i obligat per una imperiosa necessitat imposada per una situació puntual extraordinària, en la que fins i tot s’han realitzat al domicili algunes feines que en condicions normals s’haurien de fer al lloc de treball, i que la majoria de gent que creu que ha teletreballat no compleix moltes de les 7 condicions mínimes i imprescindibles formulades per Jack Nilles i que es considera que han d’estar presents, en tot el seu conjunt, com a condicions sine qua non, per poder considerar que es teletreballa de veritat. Tot això, per no parlar del fet que gairebé mai les empreses, que han obligat als seus treballadors a teletreballar, han garantit la privacitat, el suport tecnològic i la seguretat de les dades. Perquè el teletreball no és només el treball realitzat a distància, sinó que, com diu el Temcat, és “el treball (dependent o autònom) realitzat a distància (del lloc físic que l’organització destina habitualment als seus empleats o del client que el contracta), amb capacitats d’autoprogramació (d’incidència en el resultat final del treball o d’influència en l’organització de les tasques professionals) i mitjançant l’ús de la telecomunicació i la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC), entès com a conjunt convergent de tecnologies de tractament de la informació i la comunicació que afegeixen valor al treball”. Per tant, tot allò que no respongui a aquests condicionants no es pot considerar teletreball. I durant els darrers mesos hi ha hagut força situacions de gent que s’ha vist obligada a treballar des de casa, sense cap de les condicions mínimes perquè la seva tasca es pugui considerar com a teletreball. A més hi hauríem d’afegir l’absència de voluntarietat i les precàries situacions en què s’han vist immiscits molts treballadors amb els fills i la parella a casa, sense un hàbitat ni uns mitjans tecnològics adequats, etc.

3.- La tercera de les qüestions que em semblen importants d’analitzar és la que fa referència a la incidència efectiva del teletreball en el conjunt de l’economia productiva. D’entrada he de dir que no crec que el teletreball sigui la panacea miraculosa que ens solucioni cap dels mals endèmics que pateix el teixit productiu del nostre país, per més que la vox populi actual sembli pensar el contrari. Si aquell 22,3% de treballadors que potencialment poden teletreballar, dels que parlava al començament, el depurem adequadament i dels grups que assenyala l’Eurostat, n’expurguem el 12,9% de directors i gerents, que aquests mengen a part, bona part del 13,8% dels definits com a grup de tècnics, professionals, científics i intel·lectuals, que aquí hi ha de tot i forces tenen la necessitat o l’obligació, per qüestions vàries, de fer la seva feina de manera presencial, així com molts dels 2,8 % que s’inclouen en un grup genèric denominat d’artesans i treballadors qualificats de la indústria i la construcció, veurem que no arribarem a tenir ni un escàs 10% de treballadors que realment poden teletreballar. I això, evidentment, per la seva pròpia insignificança percentual, és gairebé irrellevant. Perquè  malgrat que s’anunciï a bombo i plateret que hi ha sectors d’activitat amb gran capacitat de creixement en el teletreball com, per exemple, les activitats financeres i d’assegurances (+51 pp), la informació i les comunicacions (+50 pp) o les activitats immobiliàries (+41 pp), quant representen realment tots aquests sectors sobre el total de població ocupada?  I és que no ens podem enganyar, hem fet un país sustentat en la construcció, els serveis (fonamentalment l’hostaleria dirigida al turisme) i, en menor mesura, la indústria i l’agricultura. I en aquests sectors, el gruix dels treballadors no poden pas teletreballar gaire.

4.- I com a quarta qüestió cal parlar dels components personals que comporta el teletreball. Entre els aspectes positius s’han d’assenyalar l’estalvi energètic; l’estalvi de temps, centrat bàsicament en la no necessitat de fer desplaçaments; l’estalvi en qüestions generals com menjar, benzina, etc; la reducció dels accidents de trànsit; el fet que cada persona pot establir els seus propis horaris, entenent-los de manera flexible; que a les persones amb alguna discapacitat o amb problemes de mobilitat se’ls facilita molt l’adaptació a qualsevol feina; o que, en el seu màxim desenvolupament, fins i tot es pot escollir el lloc on viure, independentment del lloc on es treballi. Entre els negatius, l'aïllament i la sensació de soledat que comporta pels treballadors, en convertir les relacions empresarials en una successió d'ordres que van de la direcció al treballador, sense passar-ho pel filtre de l'equip de gent que està fent la mateixa tasca que, en situació presencial, estaria aportant la seva opinió i que, per tant, anul·la el contacte interpersonal amb els companys; l’aparició de gelosies entre els treballadors presencials i els que teletreballen; l’exigència d’autodisciplina i automotivació que no tothom té; la necessitat de tenir algun coneixement d’informàtica per si sorgeixen problemes amb l’ordinador; l'estrès d'estar permanentment connectat mentre no es reguli el dret a la desconnexió digital; la suposada ampliació de la jornada laboral; i la conciliació de vida laboral i familiar que, en principi, hauria de millorar, però que moltes vegades pot ser que no es compleixi pel fet que costa separar feina i família, quan totes dues coincideixen en un mateix espai físic. Tanmateix però, les dues darreres qüestions són altament qüestionables i només poden ser contemplades en una societat com la nostra, basada en una cultura de presencialitat a la feina i d’acompliment d’horari i no de realització de tasques, i de nul·la entesa del que ha de ser i com ha de ser el teletreball.

Malgrat tot però, no podem descartar que el teletreball arribi a ser una gran eina de cara al futur. La pandèmia està accelerant moltes de les coses que han d’anar canviant, i la manera com s’ha de treballar n’és una. No sé, amb exactitud, com evolucionarà, però tot apunta al fet que les noves professions de futur pot ser que consolidin aquest model de treball, sobretot si tenim en compte que, atesa la manca d’ocupació estable, cada cop hi haurà més professionals freelance que, sens dubte, en seran els més fidels adeptes. Una altra cosa, però, són els assalariats doncs, atès que cada empresa és un món diferent, tot dependrà de les seves estratègies i necessitats particulars que, ara per ara, la majoria encara no tenen gens clara.

(Publicat al 9 Nou del 04.09.2020)

Descarregar document pdf