Articles d'opinió
El tancament de Nissan era la crònica d’una mort anunciada des de feia molt de temps

El tancament de Nissan era la crònica d’una mort anunciada des de feia molt de temps. Qualsevol que tingués un mínim d’interès per seguir l’evolució de la informació objectiva, se n’havia adonat. Com també s’haurà adonat que no serà la darrera de les grans indústries que aniran marxant. No només del sector de l’automòbil (Ford, serà la següent, en aquest sector?), sinó del sector industrial en general. I possiblement aquest país que en diem Espanya i que, ves a saber perquè, ha depreciat a la indústria com a sector econòmic estratègic, quedarà empresarialment desertitzat. Perquè si no hi ha una indústria potent i s’ha de fiar tot al sector serveis (de la construcció no cal ni parlar-ne) o, entre d’altres, a allò tant bonic però tan limitat que és el disseny, tenim mala pesa al taler, perquè al final, el més probable és que no hi hagi ni una cosa ni l’altra.

Perquè això no fos així, haurien de canviar radicalment les polítiques que és fan des dels governs. I no em refereixo només a Espanya. Els governs de Catalunya tampoc estan exempts de culpa, ans al contrari, en aquest tema, poden ficar-se tots al mateix sac, en el que igualment caldria incloure-hi als agents econòmics, tant les patronals com els sindicats, que també tenen molta part de culpa. Però no sóc gens optimista al respecte.

Les grans corporacions industrials, que són les que de veritat mouen les rodes de l’economia, a part de requerir qüestions puntuals importants com una xarxa d’infraestructures que faciliti la logística, una alta productivitat dels treballadors, uns costos energètics competitius, una bona connectivitat, un medi ambient adequat, i un llarg etcètera, se centren, fonamentalment, en dos paràmetres bàsics i ben senzills per triar els llocs on s’han d’instal·lar en cada moment: una gran capacitació tecnològica general del país o uns costos laborals barats. I, enguany, Espanya (i tampoc Catalunya) no pot oferir cap d’aquestes dues condicions.

Per tenir un nivell tecnològic important, es requereix una inversió adequada en R+D. I això aquí, ni hi és ni se l’espera. Si seguim les recomanacions que ja fa anys va efectuar la Unió Europea als seus països membres, ara mateix tots ja haurien d’estar per sobre del 2% del PIB invertit en R+D, amb tendència a anar cap a l’objectiu final del 4%. Doncs bé, atenent-nos a les darreres xifres oficial que tenim de l’Eustat, que són les de 2018, Espanya està en un paupèrrim 1,24% (el mateix que tenia el 2014 i fins i tot, per sota dels que havia tingut en anys anteriors quan havia arribat a l’1,36%). En contrast amb això, i per posar només uns exemples, Alemanya està en el 3,13%, Àustria en el 3,17%, Dinamarca en el 3,03% i Suècia en el 3,31%, Això per no parlar de països de fora de la UE com són Corea del Sud, que estava en un 4,23%, Japó en un 3,29% o EE.UU, en un 2,79%, en dades totes elles corresponents a 2015, pel que possiblement en l’actualitat ja siguin molt superiors.

Aquesta, per tant, és una batalla perduda a curt termini. L’altra, la dels costos laborals, ja fa anys que també l’hem perdut. La vam començar a perdre quan la propaganda oficial del govern de torn ens va començar a bombardejar amb la fal·làcia que érem la vuitena potencia industrial mundial. Ho recordeu, veritat? I quant de temps fa que no n’hem tornat a sentir parlar? Qui sembra pols recull tempestats. I entrega subvencions a fons perdut, sense exigir inversions a canvi ni sense imposar cap mena de condicions, només perquè, camufladament, serveixi a l’empresa per abaratir els costos de mà d’obra i puguem anar allargant l’agonia un any més. I qui dia passa any empeny.

Tristament aquí ningú s’ha preocupat d’intentar esbrinar que volem ser quan siguem grans i, per tant, d’elaborar una política industrial a llarg termini, rigorosa i seriosa. Tots els governs (repeteixo, també els catalans) han anat vivint del dia a dia i, sigui per incapacitat o per interessos partidistes, han preferit prioritzar altres qüestions. I el resultat serà el que ben aviat veurem, segurament precipitat per la pandèmia de la Covid-19. Però sense ella també s’hauria produït, perquè l’acceleració de la deslocalització industrial, que tot i que ja fa temps que es produeix, sense cap altra resposta per part dels polítics que la gesticulació, crec que ara s’agreujarà de manera molt ràpida.

Publicat al SOM GRANOLLERS el 10.06.2020)