Hi ha qui diu que el futur encara no està escrit i que tot depèn molt de com els líders mundials agafin les regnes per dirigir la situació actual. Però les opinions majoritàries dels millors experts i pensadors en les més diferents matèries, sembla que van cap a un altre costat.

Des de fa molt temps gairebé tothom que havia fet estudis o havia analitzat les perspectives de futur de la nostra societat, vaticinava canvis importants en tots els aspectes. De molts d’ells n’he parlat a bastament en anteriors articles. Però si en allò gairebé tothom hi estava d’acord i poca gent s’atrevia a discutir, hi havia una certa desavinença a l’hora de fixar el moment en què és produiria. Les discrepàncies en aquest aspecte eren considerables, perquè encara que una franja diferencial de pocs anys no sembli important en mig de la dimensió de l’existència de la humanitat, si que en canvi esdevé important pels qui la vivim i pels plans de futur que hem de realitzar. En qualsevol cas però, dins la discrepància, ningú havia previst que es produís un fet disruptiu com el que s’ha produït ara i que tot el que havia de venir, d’aquí a un temps més o menys llarg, s’anticipés com ho està fent.

La pandèmia que vivim ha accelerat extraordinàriament les transformacions en tots els àmbits: en el sistema econòmic, el sistema sanitari, la governança, la recerca acadèmica, la comunicació, els sistemes socials i els sistemes de valors. I, està anticipant practiques i maneres de fer i de viure, que comencem a veure i a acceptar com a normals, quan fa quatre dies n’hauríem malparlat. La progressiva desaparició de llocs de treball i el massiu increment de l’atur, ha vingut per quedar-se. La invasió de la intimitat dels ciutadans a través dels més sofisticats mètodes de vigilància, ha vingut per quedar-se. L’aïllament social controlat de les persones, amb mètodes com el teletreball, ha vingut per quedar-se. Els canvis en el model de globalització que hem conegut fins ara, han vingut per quedar-se. El comerç on-line massiu, ha vingut per quedar-se. La transformació cap a formes digitals de força parts de moltes activitats, incloses les culturals, ha vingut per quedar-se. I així podríem seguir amb un llarg etcètera.

Però no és d’això del que avui m’interessa parlar. El que m’importa és un altre factor que ha vingut també de la mà de la pandèmia i que estic convençut que igualment ha arribat per quedar-se. Em refereixo a allò que deia en el títol de la societat d’obediència anticipada. Aquest terme, més enllà de la formulació inicial feta pels jesuïtes, es va encunyar científicament durant els anys seixanta del segle passat, arran sobretot, d’uns controvertits experiments realitzats  pels psicòlegs socials nord-americans Stanley Milgram i Phil Zimbargo, però van passar força desapercebuts al llarg dels anys i fins i tot, perquè és el que interessava dir al poder, se’ls va titllar de forassenyats. Però tinc la impressió que ha arribat el moment que haurem de començar a treure’ls la pols i a estudiar-los amb seriositat, perquè sembla que és al que estem abocats.

La societat d’obediència anticipada, per explicar-ho ras i curt, consisteix a adaptar-se, sense massa consciència, a una nova situació i fer-ho sense comprendre ni reflexionar en les implicacions d'aquest canvi. Davant un nou context, deien els dos científics abans esmentats, les persones són molt receptives, si entenen que estan al servei d'un nou propòsit, i estan prou instruïdes per una autoritat amb la suficient capacitat d'impacte. Per això, quan es vol encaminar als governs cap a un sistema més autoritari, s’aprofiten moments determinats per guanyar legitimitat, sobretot amb la por i la publicitat, i després, amb anuència de la mateixa ciutadania, és va destruint, a poc a poc, qualsevol oposició i dissidència autentica, entenen com a tal aquella que no forma part del joc, del establishment, i que serveix per justificar el que es denomina, encara que costi reconèixer-ho, una democràcia autoritària.

I la crisi ocasionada per la Covid-19, reuneix tots els elements necessaris d’oportunitat per arribar on, des del meu punt de vista, arribarem sense cap mena d’oposició. L’alarma social que s’ha creat ha proporcionat el grau de por suficient entre la població, i les campanyes publicitàries, a tots nivells, han generat prou impacte en les percepcions i emocions de la gent perquè hi hagi una obediència anticipada.

Per què en general som tan obedients? Per què fem el que se suposa que hem de fer, seguint al peu de la lletra les consignes que ens proposa el sistema? Perquè ho fem, fins i tot, abans que ens ho ordenin quan estem prou ensinistrats? La resposta a aquestes incòmodes preguntes és que estem massa acostumats a rebre ordres. Primer, dels nostres pares a casa. Després, dels mestres a l'escola. Més tard, dels caps a la feina. I finalment, dels polítics en la societat. Sembla que sempre són altres els que assenyalen la direcció que han de prendre les nostres decisions i accions. I davant aquesta actitud tan dúctil, afegir-hi els grams de por i propaganda a les que abans m’he referit, ho fa tot absolutament senzill pels qui ostenten el poder.

Com deia el ja citat Stanley Milgram, l'obediència consisteix a veure'ns com a instruments que executen la voluntat d'una altra persona o institució i, per tant, no ens considerem responsables dels nostres actes, i sembla que això ens és còmode, ens va bé, perquè el que ens costa és prendre les regnes de la nostra vida emocional, la qual cosa ens és extraordinàriament difícil de fer, perquè implica aprendre a fer-nos càrrec de nosaltres mateixos, en allò que ens és més substancial, deixant de dependre de les institucions establertes. Madurar passa per comprendre que en realitat no necessitem cap figura d’autoritat, ja que en última instància cada ésser humà és el principal autor de la seva pròpia vida i que l'única persona a qui hem de retre-li comptes és aquella a la qual veiem cada matí al mirall. Però a la nostra zona de confort no hi ha prevista tan gran aventura.

Naomi Klein, en el seu famós llibre La doctrina del xoc, descriu les diferents maquinacions que es poden dur a terme des del poder per instaurar polítiques o iniciatives que coartin els drets o el bé comú general, en benefici d'uns pocs. I en aquests dies, les situacions excepcionals se segueixen utilitzant com a forma de coartar la llibertat en favor de la seguretat. El preocupant és, però, que això difícilment deixarà de ser així.

La crisi del coronavirus ens hauria de forçar a considerar tot el que fa referència a les nostres democràcies, als autoritarismes i l’ordre mundial. La situació actual podria ser el punt d’inflexió que capgirés el món, redefinint i qüestionant tots els rols de poder. Hauríem de deixar de parlar d’aquesta mena d’oxímoron, amb què molts s’omplen la boca, de democràcia participativa i deliberativa, i començar a parlar seriosament del que és la nostra democràcia i cap on evoluciona. Però no crec que siguem capaços de fer-ho. No crec que en cap moment, llevat d’uns quants, la ciutadania és qüestioni res i, per tant, el normal serà que accepti, de bon gran,  la implantació d’una democràcia autoritària, de model autocràtic, encara que en segueixin dient democràcia participativa, representativa, parlamentària, deliberativa, ètnica, complexa o qualsevol altre adjectiu amb què la vulguin disfressar.

Perquè, per oposar-nos-hi, necessitaríem posicionaments molt clars. Com diu Jon Aldazabal, primer, hauríem de mantenir de forma clara la integritat i l'ètica professional de cada col·lectiu, perquè com en el genocidi nazi, si les persones de l’administració s'haguessin negat a supervisar i registrar aquell horror, si els advocats no haguessin aplicat la norma d'execució sense judici, si els doctors no haguessin acceptat la regla de no operar sense consentiment, si els empresaris no haguessin permès explotar i esclavitzar persones, hagués estat molt més difícil que el règim hagués prosperat. Segon, evitar una fe desequilibrada o desproporcionada en algú o en alguna cosa, sigui persona, partit o ideologia. Tercer, tenir en compte que sovint des de posicions de lideratge es tendeix a presentar invencions, si no mentides, com si fossin fets, i que la repetició de mantres de manera continuada, independentment que siguin rigorosos o no, cala entre la població, i es converteixen en veritat. Quart, analitzar el nivell de contradicció de les mesures plantejades, o la factibilitat real de poder-les fer realitat. I sincerament, no veig als nostres ciutadans disposats a tant.

El més probable doncs, es que, enfront del que ens ve al damunt, siguem només serfs obedients, i d’obediència anticipada, que és el que requeriran aquestes noves formes de govern que s’albiren.

(Publicat al 9 Nou el 12.06.2020)